Non può essere!!!!

Sembla mentida, però el temps acompanya. Entre setmana, fa dies grisos típics milanesos, plou, tothom està a casa... només fem alguna escapada en contra de la pluja, per a què no ens acabi tornant bojos. En canvi, arriba divendres-dissabte i fa bon dia! Ha estat així des de que vaig arribar, i que duri! Toquem fusta.

Sembla que va costar resumir 2 setmanes, però és que aquí el temps passa volant. Fa no res venia l'Albert a veure'm i ja torna la setmana que ve! Ha passat un mes? Increïble. Cada cop que em pregunten "i quant temps portes?" encara dic un mes, però en realitat ja en són 2.

Sembla, tot sembla... però és. Ara ja t'acostumes a la realitat, a que això és real. Et fas moltes preguntes que no t'havies fet mai. Estàs en un lloc com un altre, una ciutat que t'ha tocat (o l'has escollit, en certa manera) amb una gent que t'ha tocat, amb un tot, un "pack" de coses amb les que hauràs de conviure. És una mescla del que et toca amb el que tu tries, o potser és el que tu tries dins del que hi ha...

Quan paro a pensar, se m'escalfa el cap. Hi ha massa coses, potser, que no volen digerir-se, encara. I potser no voldran digerir-se fins que tot això no hagi acabat, i quan aquest moment arribi ho digeriré tot de cop i tindré mal de panxa. Aquí no es para ni un moment, amunt i avall, sempre hi ha coses a fer, a no fer, però el que és segur és que no t'avorreixes. El que vull dir amb això és que no dóna temps ni a trobar-se a faltar de la gent, d'allà on ve, de les coses amb les quals solia un viure...

Només em passa que quan faig una de les meves escapades de cap de setmana, sigui a sobre un tren, un autocar, miro per la finestra, i allà es dónen els únics moments en què em paro a pensar.