Welcome day

Bon dia pel matí! M'acabo d'aixecar a marxes forçades, perquè ahir vam sortir de festa. Sí, la primera festa! Després de dos dies tancada a casa, sola, desemparada, però recuperant forces i millorant aquest refredat que tinc, vaig poder a la fi presenciar la primera festa que l'associació erasmus ESN ens organitzava. Però primer de tot, deixeu-me dir que vaig tenir una odissea pel matí per anar a l'IKEA al matí per comprar coses necessàries per no passar fred al llit. Vaig haver d'anar a la quinta forca amb tren, metro i busos, i després caminant! Preguntant s'arriba al lloc, però déu méu! Per sort tot va sortir bé.

Per la tarda, a les 17.45, teníem la xerrada de benvinguda de part dels de l'ESN, a una aula de la facultat d'arquitectura. Allà ens van informar de tot el que organitzen: viatges i festes, bàsicament. De moment tenim cita per l'Oktoberfest el cap de setmana que ve, si queden places (ara m'hi inscriuré). Tot seguit ens van donar una carpeta amb un dossier i au! Falta gent cap a l'aperitivo. No cal dir que de les 150 persones que érem allà, la meitat érem espenyols, i l'altra meitat, portuguesos o brasilenys. Hi ha molt poquet d'altres països: alemanys, austríacs, turcs, israelís, i finlandesos, pel moment. Però estem farts de tant spanish! L'aperitivo consisteix en un bar de copes on tenen barres amb plats plens de menjar, rollo self service, i tu t'agafes un platet, forquilleta i tovalló i et serveixes, només has de pagar una beguda a 5€, sigui el que sigui: des de coca-cola a una caipirosca de fragola. La veritat és que així un pot sopar per un mòdic preu i començar la festa. El bar estava a rebentar, i va ser un bon lloc per començar a conèixer gent. Cal dir que la gran majoria encara no tenen pis, estan en albergs o cases d'amics desesperats per trobar alguna cosa. I pensar que jo també podria estar en aquesta situació... en el fons he tingut sort! La cosa està molt xunga ara per trobar pis.

Després d'això, ens esperava una festa en una discoteca a partir de les 11. Però si eren les 8!!!! Vaig passar per casa a canviar-me de roba i per fi vaig conèixer la Manuela, la meva companya de pis, que tot just havia arribat feia un quart d'horeta. Sembla simpatica la noia! De moment m'ha entrat bé, que és l'important. A les 11:30 h vam tornar cap al punt de trobada, davant mateix del bar on l'aperitivo, perquè havien encarregat un "Radio Bus". Es veu que només a Milano, si ets un grup de 15 persones mínim, i vols sortir de festa, truques a un telèfon i encarregues un bus. Pagues 2 euros per cap i et porta on vulguis!!!! Em vaig quedar flipant!!!! És un bon invent, l'haurien de patentar a Barcelona! Això sí, per tornar, t'espaviles, i aquí el metro obre a les 6.

Un cop arribats a lloc, primer vam estar una estona a fora, xerrant amb gent i coneixent-ne encara de nova. Havíem d'entrar a la discoteca abans de la 1 per obtenir el 2X1, i vam haver de patir. Ni que fos un concert de Bruce Springsteen! Allà la gent no fa cua, fa bulto. I reps emputxades d'on sigui. Fins i tot a dintre, per demanar una copa, és impossible. I quan arribes a la caixa et trobes una noia borde. Però has d'intentar passar d'aquesta gent. Allà on hagis de fer cua, vigila no se't colin (al lavabo, per agafar un taxi) perquè tampoc tindràn remordiments. Si poden, se't colaran, i de la manera menys dissimulada possible. La festa va anar bé, però la Blanca (de Vigo) i jo teníem gana i vam sortir a fora a fer un panino. Mare meva que bo!!!! Després d'allò ja érem uns quants a fora i vam decidir agafar taxis per tornar, per sort hi ha molta gent que viu aquí a prop de piazzale Susa. Em pensava que el taxi era el triple de car que a Barcelona, almenys això m'havien dit, i em feia una mica de por, però finalment va resultar bé de preu, molt semblant a aquí.

En conclusió, la party de conya, i ara tinc una mica de pressa perquè he quedat amb el meu tutor per triar les assignatures. Al pròxim post penjaré les fotos de la festa! Un petonet a tothom!!!!!

Sono arrivata!

Buona sera gent!!!!

Ja he passat el meu primer dia a Milà. Es podria dir que estic rebentada, o proprio stanca. He aconseguit dormir 3 hores de les 4 que m'havia proposat (i això que duia els 3 últims dies dormint-ne 5 com a molt). I és que tenia un nus a l'estómac que no em podia adormir, per molt cansada que estigués. A les 3:30 de la matinada ja m'havia aixecat de cop per dirigir-nos a l'aeroport. Allà tot ha anat bé, inclús millor del que m'esperava: no m'han cobrat recàrreg per 3 kg de més que duia, ja que el vol anava tant buit que podria haver portat 30 kg i tampoc hagués passat res. Una noieta amb una motxilla gegant i un portàtil enmig d'homes de negocis en un vol de les 6:15 h cap a MXP, Milano Malpensa. Hem vist sortir el sol des de l'avió (com he pogut, ja que m'ha tocat passadís, encara no entenc per què, perquè hi havia mil files sense CAP seient, us ho juro, mai he vist un avió tant buit, hi havia més tripulació que passatgers!). Un cop a l'aeroport, m'he passat quasi 2 hores esperant en Caste. La maleta ha arribat sencereta. A les arribades només es veia gent de negocis, vols majoritàriament procedents d'Alemanya i altres punts d'Itàlia. Pocs guiris. La gent molt pija, i molt arreglada. Doncs jo allà en plan guarro menjant un entrepà de serrano fet de casona. El Caste ha arribat i hem agafat l'ofertón de 3 bitllets de bus per 15 euros. Aquest bus ens ha dut en quasi una hora a l'Stazione Centrale, i d'allà ens hem hagut de buscar la vida (sembla una gimcana) per a comprar el que vindria a ser la T-10 d'aquí. Amb les maletes amunt i avall hem recorregut l'estació per fora les obres per poder accedir a l'altra banda. Només baixar del bus ja et trobes uns amb uns carritos que "s'ofereixen amablement" per dur-te les maletes a l'estació de trens i de pas fotre't una sablada. Ens hem comprat la T-10 a l'edicola (quiosc) de l'estació i hem anat a buscar per una banda el bus que havia de prendre el Caste i per l'altra el tram que havia d'agafar jo. Allà ens hem dit un "fins aviat" i hem dividit els nostres camins. He hagut d'agafar 2 trams, i no vegis amb la maleta, no hi havia qui pugés els 3 graonets d'aquell trasto de fusta! Són antics però monos els tramvies. I els busos, la majoria són d'aquells "trolebús", allò que t'ensenyen a l'autoescola però no n'has vist mai cap. Doncs sí. Ells n'hi diuen l'elettrico, per això. El paisatge de Milano al principi és molt gris i tètric, bastant industrial per les afores, però a mesura que entres t'hi vas trobant carrers més monos i verd.
Quan he arribat a la parada de tram, l'Alessandra, amiga de la meva companya de pis, m'estava esperant allà, per acompanyar-me i donar-me les claus. El barri és xulo, es veu tranquil i verd, amb casones mones. La porta de l'entrada del pis és de fusta massissa, molt curiosa. I el pis és petit però alhora ample i espaiós, amb el sostre alt, i les rajoles precioses! Això sí, a l'habitació se li haurà de donar un toc personal, perquè si no... L'Alessandra m'ha acompanyat al supermercat a fer la primera compra. Després m'ha deixat perquè m'acomodés, i tot seguit he trucat a en Kiki, que ja sabia que corria per terres Milaneses amb els seus amics de l'Erasmus! Com que ja els quedava poc per arribar de Pavia a Milano, m'he afanyat per desar la maleta i dutxar-me, i anar a trobar-los! Ens hem trobat al Metro i allà hem emprès la típica ruta turística: piazza Duomo, galeries Vittorio Emmanuelle, Castello Sforzesco i Parco Sempione (on he degustat la primera Moretti a la gespeta) i Basilica di Sant'Ambrogio. Després de la grata companyia (una gent molt maca), me n'he tornat cap al pis. He hagut de parar a una ferreteria per compar-me uns adaptadors per als endolls, per això no m'he pogut connectar abans. I a més estic robant la connexió d'algun veí (que parlant de veins, n'hi ha uns que estan muntant una festa amb la música a tot drap).

Que extrany, la meva companya d'habitació no arriba. Seguiré esperant-la, per almenys dir-li hola! Però potser m'adormo en l'intent. Demà m'espera un dia molt dur!

Fins ben aviat gent!
Ah, pels qui vulguin escriure o enviar alguna postal, la meva nova adreça és:

Viale Argonne 3, 5º
20133 Milano

Records i petons i abraçades!

Primperasmus solución

Lea todo el prospecto detenidamente antes de empezar a tomar PRIMPERASMUS Solución.
Conserve este prospecto. Puede tener que volver a leerlo en algún momento de desesperación o frustración, por ejemplo después de estar 5 meses seguidos comiendo pasta y morirse por una botifarra de pagès goita tu!

Si tiene alguna duda, consulte a su amigo o confidente, miembro por supuesto de LaSecta S.L. (sobretodo no consulte con italianos, y menos si son del sur).

Este medicamento se le ha recetado a Vd. personalmente y no debe darlo a otras personas. Puede perjudicarles, aun cuando sus síntomas sean los mismos que los suyos (intoxicación gastrointestinal por pasta ripiena di funghi es desgraciadamente lo más frecuente).

[...]


Abans de prendre PRIMPERASMUS Solució Vd. hauria de saber que:

En el pot petit hi ha la bona confitura
El més calent està a l'aigüera
Si Vd. vol estar ben servit, faci's Vd. mateix el llit
Qui canta, els seus mals espanta
Qui menja sopes, se les sap totes

[...]



Gràcies per la nit d'ahir, xatos.

10 giorni per 10 mesi

L'estiu ha passat ràpid. Semblava que tot apuntava cap a la data indicada, 23 de setembre. I tot anava enfocat cap a allò. Ja ho faré, ja ho faré... els últims 15 dies que he passat m'han servit per fer-me el passaport, el carnet d'alberguista, el carnet d'estudiant internacional (no se sap mai els descomptes que et pot oferir), la targeta sanitària europea... paperassa variada. Però també m'han servit per adonar-me'n que ja queda no res, que m'entra un no sé què a la panxa, i que estic insegura, nerviosa. Que no sé com afrontar-ho ara mateix, tot això. Miro l'habitació de casa meva i penso que aquest llit estarà molt fred tant de temps. Que l'escritori no veurà moviment. Tampoc l'ha vist gaire en aquests 5 anys que duc a Barcelona, però si fa no fa, feia alguna visiteta espontànea a saludar-los i donar-los un xic de vida. Aquests dies han servit per triar bé la gent de qui vols acomiadar-te de veritat. No m'he dedicat a anar un per un a dir adéu, perquè em fa mandra, perquè hi ha molta gent, perquè no sabria com organitzar-ho, perquè no vull posar-me trista, perquè no vull reconèixer la realitat que se m'aproxima. Avui queden 10 dies per aquest esperat dia. Deu dies per deu mesos fora. Campi qui pugui!