Dieci mesi in Milano

Tesi finita

2009-07-22T00:20:00.000-07:00

Gran dia el d'ahir.

Després d'una setmana de grans esforços, la meva pitjor setmana erasmus, comencen a sorgir els fruits, les recompenses.

En total hauré estat un mes d'examens, només 4 examens, però que es fan allargar com ells volen.... i la tesi, la maleïda tesi pesada!!!! Ahir la vam presentar amb el Pere, el Caste i la Eider. Estàvem nerviosos, però tot va passar en família, en una saleta petita i amb els nostres professors. Un power point, 10 minuts per persona per parlar... i au!

Al sortir vam anar a buscar birres i vam fer una mica de gresca al parc de la uni, on podies veure tota la pijeria italiana del nord que celebren les "lauree" (quan es graduen) amb la família, els rams de flors, el fotògraf, el bus-limusina... en fi, tota una parafarnàlia que no serveix de res! Nosaltres amb les nostres cervesetes estàvem ja contents!

Vam continuar la festeta a casa del Pere, el Caste i el Ramon amb musiqueta, més gent, gin-lemon i després unes pizzes. Al final vam anar a la birreria de sota casa meva, la famosa birreria Stella. A més, celebràvem el comiat de l'Iñaki.

Com s'ha convertit ja en una rutina, després de la birreria anem als llits elàstics. Ja serà la 4ª o 5ª vegada que hi vaig... Després de la sòlita suada, cap a casona! I aquí estic, preparada per estudiar a fons els 2 últims examens de la carrera, i el divendres em convertiré en enginyera!

No m'ho crec!!!!!

Nunca sabes cómo va a acabar el día

2009-07-05T16:28:00.000-07:00

Domingo. Qué asco de día, pensaba. Un calor insoportable, que no te deja hacer nada, estás ahí, tirado en casa, trabajando, o intentándolo... Has pasado todo el día sentada frente al ordenador. Vaya destino, el de estudiante. Qué depresión de día, pensaba. Era ya media noche. Qué más podía esperar de un día así?

De repente, el viento, los relámpagos, todo fue muy rápido. Las ventanas golpeaban y parecía que había entrado un poltergeist en casa. Yo estaba sola. Escucho gritos en la calle. Eran en catalán? No podía ser. Un momento, había oído el mítico grito blaugrana? No, no podía ser. Era Ramon? Estoy por llamarlo al teléfono, cuando suena el timbre de casa. No tan sólo Ramon, sino Albert y Pere me venían a buscar en bañador para que yo también me animara y me uniera al baño bajo la lluvia.

En 2 minutos estaba ahí abajo, y nos fuimos, como no, a las camas elásticas que hay delante de mi casa y donde te puedes colar fácilmente por agujeros varios. Ahí hemos desestresado nuestras tensiones debido a la tesis, los exámenes y demás. Había otro grupo de italianos que se han apuntado, algunos de ellos ex-erasmus en españa. No, si al final todo queda en familia.

He quedado con los italianos que si me buscan algún día, sólo hace falta que griten mi nombre y saldré al balcón, o bajaré a saltar un poco a las camas elásticas, para liberar tensiones.

Sprint final

2009-07-03T03:57:00.000-07:00

Cuenta atrás. 26 días ni más ni menos. En menos de 2 semanas tengo que terminar la tesi, y hacer 3 exámenes, uno de los cuales, hoy por la tarde. Qué nervios...

Han merecido la pena 9 meses de diversión, para pasar un mes un poco depresivo, encerrada en casa, sin ver el sol, y cuando sales, se pone a llover... En Milán es este el ciclo del tiempo. Calor hasta no poder más y explota en una gran tormenta pasajera.

Hay gente que ya nos empieza a dejar, pero tenemos demasiado trabajo para hacer despedidas como dios manda. Simplemente vamos a ir abandonando esta ciudad poco a poco, y ésta se irá vaciando de nosotros, bajo el reluciente sol. Me lo imagino como la visión de una cámara de esas que instalan para visualizar el tiempo, por ejemplo, instalada en la plaza del Duomo, y la repasan a cámara rápida. Ahí se nos ve a nosotros, un grupo de 2000 erasmus concentrados, que a medida que el sol describe su elipse, vamos desapareciendo por distintas calles. Todo a cámara rápida. Y esos 26 días podrían pasar a cámara rápida en 26 segundos.

No nos queda nada... esto se acaba, y con el estudio, no nos damos cuenta, pero los días pasan...

Ala rota

2009-06-28T06:42:00.000-07:00

Espero no terminar como éste señor...

y es que llevo ya un poco más de un mes con la tendinitis en la muñeca izquierda. Ahora me empieza a afectar la derecha, de tanto usarla. Sólo deseo volver a casa para poder recuperarme de esto, y acabar con la tendinitis de una vez por todas!!!

Una posible salida....

2009-06-25T07:25:00.000-07:00

Bueno, bueno, primer examen época verano. Digamos que personalmente no satisfecha e indignada. Pero objetivamente, relación esfuerzo/nota obtenida no me puedo quejar. En mi uni para sacar esta nota tendría que haber currado todo el cuatrimestre.

He encontrado lo que podría ser una posible salida para mi carrera, que me gustaría hacer... cosas que te alegran el día. La decisión de mi futuro será un proceso no precisamente sencillo...se llama "Análisis de materiales de patrimonio cultural", y se basa en el estudio des del punto de vísta químico de las pinturas y materiales usados en obras de arte, edificios, etc. de modo que para preservarlos se usen técnicas más precisas, adecuadas y que no estropeen esos materiales. También es un modo de arqueología, descubriendo qué materiales se usaban, y cómo imitarlos; así como simulación del envejecimiento del material.

Quizás os parece una frikada, pero realmente tiene su interés, no?

"Anàlisi de Materials de Patrimoni Cultural :
L’objectiu del grup és l’estudi de material d’interès històric, arqueològic, artístic i de patrimoni cultural, utilitzant tècniques d’anàlisi química i grans equips científics. A partir del coneixement de la composició dels materials es poden explicar els mecanismes químics dels processos d’envelliment i alteració, cosa que és d’alt interès en el camp de la conservació i restauració i també obtenir informació sobre tecnologies de producció, origen geogràfic, intercanvis comercials, etc.. Un altre camp de treball és la reproducció de materials antics no tan sols per conèixer la tecnologia de producció sinó també per produir materials de referència. També es fan estudis al laboratori per reproduir els processos d’envelliment i de reacció.

L’interès de la recerca es basa en adequar les tècniques als problemes proposats, i en l’optimització dels mètodes d’anàlisi, així com de la utilització que se’n pugui fer dels resultats en altres camps del coneixement."

Tros de diari de viatge (oda a Lambrate)

2009-06-16T15:03:00.000-07:00

"14/06/09

Cappuccio-brioche, 2€-potser un dels últims que em prengui, aquí, a Milano. M'ha tornat a venir la nostàlgia. Ah, estació de Lambrate... Lletja com un pecat, sempre en obres, però quants records em portes! Ja abans d'arribar havia sentit a parlar tant de tu, buscant pisos per la teva zona: tots feien referència als trens i metros disponibles.

Després, et vaig conèixer en persona. Crec que la primera vegada va ser anant cap al centre social baraonda, quan vam haver d'agafar un bus per allà darrere teu. El famós tren cap a Bergamo equivocat, els 2 viatges a Venècia... el cop que tornàvem dels carnavals vam esmorzar un cappuccio brioche també davant teu, al bar del costat d'on sóc ara. Quan amb la Laura vam perdre el tren cap a Verona, i a la tornada, no hi havia busos. De les vegades que anàvem a beure a la librería, i després agafàvem (o perdíem) l'últim metro per anar al The Club.

De la línia 54, que em porta des de Lambrate fins just la porta de casa, i de la 93, que va més directe però no passa mai. Dels camins de Piola a Lambrate a peu, i viceversa. Fins i tot quan tornava de casa, de Malgrat, el bus que em porta des de l'aeroport d'Orio al Serio va fer una parada i vaig pensar: oh, que bé! A prop de casa!

Dels trancios de pizza que ens hem menjat aquí davant. Del birrificcio... del mercat dels dissabtes al qual no hi he anat mai. De Mancinelli, la facultat del Politecnico que està on cristo va perdre l'espardenya (i que només els químics, per variar, coneixem), més a prop de Lambrate que de Piola, del bus 62 que ens hi portava.

Vés a saber quan redéu acabaran aquestes obres, però ja tinc el cuquet de l'estómac degut als nervis, els nervis de com deixaré aquesta ciutat, de com m'acomiadaré de tot això."

Perdón por no traducir... es un fragmento de mi diario de viajes, pero que esta vez, también incluía Milano...(suspiro)

Scala (teatro alla)

2009-06-14T14:26:00.000-07:00

Sí, sí, en cosa de 2 días, he obtenido una entrada gratuita a la famosa Scala de Milán. Para quienes no sepáis qué es (che cos'è???) es el teatro y ópera más famoso de Milán, está situado en el centro, detrás de las famosas galerías Vittorio Emanuele II, pero aunque sea tan famoso, por fuera no mata. Ni dirías que es un teatro por fuera. En la piazza della Scala hay otros edificios que llaman mucho más atención. Pero sólo por la gente que corretea por allí puedes intuir o sospechar que allí, algo pasa.

Todo empezó porque el Studesk (alias secretería para los erasmus) nos envió un mail ofreciendo tickets gratis para los estudiantes erasmus. Quien llegue primero, se las lleva. Yo llegué tarde, como siempre, pero me pusieron en lista de espera, por si alguno, al final, no iba a recoger su entrada. Pues el viernes, a las 2 y media del mediodía, me llamaron. Fui esa misma tarde a recogerla, y yupi!!!! La verdad es que me daba igual el espectáculo, el hecho de ir sola o no, yo quería ir antes de irme de Milán...

Pero no he ido sola, y el espectáculo ha estado extraordinario! Era la clausura del curso de los alumnos del conservatorio de música de la Scala, orquestra y cantantes. Gente joven, como yo. Y qué bien lo hacían, madre mía. En la 5º y 6º planta estábamos todos los erasmus de distintas universidades. No nos dejaron sacar fotos, pero lo hicimos igualmente. Una ocasión así se lo merecía! Los músicos me han hecho poner la piel de gallina, me han hecho llorar, me han emocionado... hacía tiempo que no asistía a un concierto de música clásica, y me ha hecho pensar en cúanto echo de menos el coro, cantar, sentirlo, vivirlo... actuar!

Por cierto, antes de llegar, en el centro de las galerías Vittorio Emmanuele, habían un chico y una chica tocando el piano. Me he quedado allí escuchando, tenía tiempo de sobras. Ha habido una pieza que me ha captivado. La chica la tocaba. Estaba totalmente abstraída por ella, se dejaba llevar por sus manos, moviendo su cuerpo, alejada de todo. Cuando han terminado, les he ido a felicitar (complimenti, siete bravissimi) y le he preguntado el título de la canción. Pues me ha regalado la partitura! Es el Intermezzo del Op. 118 nº 2 de Brahms. También me ha dado su página web porque me he interesado en los conciertos que daba.

Un domingo muy milanés, muy musical.
Y otra cosa más que tachar de la lista.

El perro (the dog)

2009-06-06T07:05:00.001-07:00

Es una cosa que siempre he querido comentar. Y hoy, al volver a casa a las 7 de la mañana, he decidido que algun día lo haré.

Des del balconcito de la cocina, se ven los patios interiores de mi calle y las otras 2 adjuntas (es una manzana triangular). Enfrente hay un bloque de pisos amarillo, en un balcón del penúltimo piso, casi siempre hay un perro allí. A no ser que llueva, o nieva, el perro está allí, quieto, en su pequeño espacio. Cabizbajo, las orejas caídas, la cola entre las piernas. Un sentimiento de impotencia corre por mis venas cada vez que lo veo allí. Cuando tomo el café, siempre observo, preguntándome: "estará el perro ahora? y ahora?" La mayoría de veces está.

Me pregunto qué clase de gente, si es que se les puede llamar gente, tratan a un animal de esta forma. Quiénes son? Cómo son? Saben sus vecinos acerca del perro? Saben sus amigos que tiene un perro? Porque creo yo que teniéndolo escondido en casa es difícil que lo sepan. Aunque sea des de lejos, puedo observar su cara de tristeza. Parece que los animales no "hacen cara de" nada, pero en realidad se les nota su estado de ánimo.

Que qué es lo que haré? Quiero encontrar el portal de esa casa, presentarme allí y decirles: por favor, déjenme sacar a pasear su perro.

Vuelta de Krákow

2009-06-01T09:40:00.000-07:00

Llegada a la calurosa Milano, des de la fría y lluviosa Polonia. Ah, Krákow, qué buen sabor de boca me has dejado. Quizás, después de Berlin, la segunda ciudad Europea con la que sueño, alguna vez, vivir una temporada. Llena de vida, de juventud, de cultura, de actividades, y sobre todo de bares, buena bebida y comida, a precios más que económicos. Si pudiera elegir un segundo erasmus, lo haría allí.

Ciudad-pueblo, con su centro peatonal, su plaza mayor, donde se encuentran la catedral, el mercado medieval y la torre. El barrio hebreo, con un aire un poco menos medieval y tour de sinagogas y pubs. El castillo, a lo alto del montecito, ofrece unas vistas a la ciudad, así como desde el globo aerostático des del cual, si no tienes vértigo, puedes reconocer todas las partes de Cracovia. Nova Huta, sede del comunismo, recorrida con un tour que te llevaba dentro de un Traban. Visitas alrededor: Auschwitz (qué contar, muy impactante) y las minas de sal (enormes, impactante en otro sentido).

A parte de todo esto, que ya se me está yendo de las manos... hoy he llegado a Milano, como iba diciendo, y he hecho los clasicos pasos para llegar a casa, sólo quedaba lo más difícil, subir al tram con una maleta gigante de 17 kilos con un brazo (el otro, tendinitis). He podido subir el primer peldaño pero el segundo ya no. La maleta me llegaba a la altura de los ojos. De repente he visto una mano que agarraba la maleta y la hacía entrar. Era un chico con su mano derecha bendada. Le he dado las gracias, y cuando me he percatado de lo de su mano, y el de lo de la mía, nos hemos puesto a reír.

En fin, que me gustan estas historietas que pasan en los transportes públicos. Una más que contar.

Después de tanto tiempo...

2009-05-24T13:29:00.000-07:00

Me daba hasta vergüenza volver a escribir, no me tiréis piedras, no me abucheéis, por favor, no he hecho nada malo. Si he dejado de escribir durante un tiempo significa que he aprovechado el tiempo y no me he quedado en casa ni un momento.

Han pasado muchas cosas, algunos sabréis más o menos lo que he ido haciendo, pero eso no importa, si no, ya os lo contaré cuando vuelva, cuando nos veamos, o quizás os enteráis antes que yo os lo pueda llegar a contar, nunca se sabe. El mundo Facebook elimina mucha conversación de nuestras vidas. Para qué os lo voy a contar si seguro que habéis visto todo el reportaje fotográfico de mi erasmus?

En fin, qué le vamos a hacer. Estamos a 2 meses para que acabe este cuento. Esta breve historia que dura 10 meses y ya han pasado 8 y volando. En Milano hace un calor que te deshaces, y no es broma. Lo que era frío extremo se ha convertido en todo lo contrario. Aquí ya es verano, señores. Y no es coña. Nunca había echado tanto de menos la playa, una parte geográfica de mi tierra que me falta tanto, y nunca hubiese dicho que me ocurriría algo así. Necesito agua donde refrescarme, arena donde tomar este dichoso sol que calienta la casa todas las horas del día. Todo ha sido repentino, sin avisar. La chaqueta de entretiempo? 2 días contados!

El otro día empecé a notar nostalgia de una Milano que quizás no era el sitio donde quería ir, quizás no es la ciudad de mis sueños, quizás es fea y la mayor parte del tiempo gris... pero subí al Duomo por primera vez, y era capaz de reconocer todos los puntos altos de la ciudad. Hojeé un libro de ilustraciones de la ciudad en una librería y me entró un escalofrío, estaba empezando a echar de menos algo que dejaré dentro de poco. Empiezo a echar la cuenta atrás, a saborear los últimos momentos, a contar con los dedos de las manos los fines de semana que me quedan para aprovechar al máximo.

Pienso en todos los rincones de Milán que me gustan, y no es tan fea. Además, con el sol todo toma distinto color. La gente ya no está tan triste. Hay más vida por la calle, toda la que nos permiten las leyes absurdas que se han inventado (comentarios a parte). Pienso en todos los sitios en los que he estado, en los que he repetido tantas veces, y se me quedarán gravados para siempre. Pienso en volver a Milano algún día y volver a repetir esos sitios, para revivir algo imposible. Pienso en toda la gente que he conocido, en todos los pisos en los que he estado, y que el año que viene estarán ocupados por otras personas, llenas de ganas, de inexperiencia, con la misma ilusión con la que yo pisé por primera vez estos lugares. Y la historia, el ciclo se volverá a repetir...

Carnevale / Fine esame / Placche (anginas)...

2009-02-25T04:28:00.000-08:00

Bueno bueno bueno! Aquí llego con muchas novedades, después de bastantes días sin tener nada que decir... y sin tener tiempo para escribir...

Gracias a Miguel y Kiki, pues si ellos no hubieran comentado, quizás este blog no hubiese continuado nunca... Si siento que la gente no me lee, para qué escribir? Bueno, al fin y al cabo, es como un diario pero público.

Hoy he finiquitado los examenes, ni más ni menos que otro 30/30 para la colección. Que tiemble la ETSEIB porque voy a llegar con una media que sube como la espuma! Esta vez era un oral, en el que he explicado las energías renovables un poco por encima, como he podido, y no me ha dado tiempo ni a acabar, que ya me pedían el folio para apuntar mi nota. No me lo esperaba para nada! No entendemos cómo regalan excelentes de esta manera... pero bienvenidos sean!

Vamos marcha atrás. Empiezo explicando lo que he hecho hoy, y acabaré explicando lo que hice hace 3 semanas. El viernes pasado fuimos a los carnavales de Venezia. Como somos tan organizados y previsores, no encargamos ningún albergue ni nada. Simplemente fuimos con el tren del mediodía y volvimos a la mañana siguiente del sábado, siempre a la intemperie. Creo que sólo estuve en un lugar calentito 2 horitas en un pub. Me encontré con Lidia, que hace el erasmus allí, y también con Marc y Manel, dos chicos de Barcelona que sabía que pasaban unos días allí. Nos lo pasamos bien, y no había mucha gente, me dijeron que el sábado estaba que no se podía ni pasear, que la policía hacia carriles de personas! Os dejaré colgadas algunas fotos, que no son de mi cámara, pero que he robado de mis amigos.

Viaje de ida en tren (3 horas y media!!!)

Encima del puente de Calatrava

Típico hobby Veneciano: comer pizzas en Pizza al Volo en piazza Sta. Margarita

Pillamos a los primeros "disfrazados"

Y otros...

Y más...

Hace 2 o 3 sábados, no recuerdo muy bien, porque la noción del tiempo aquí es extraña, nuestros amigos decidieron organizar una fiesta de disfraces porque sí, a lo años 50. La verdad es que hubo gente que se pasó de época: años 20, 40, 70... Pero bueno, la cuestión es que todo el mundo se lo tomo en serio y se disfrazaron todos! En la discoteca éramos el centro de atención puesto que todavía no era época de carnaval, pero nos daba igual!

Ahora estoy con anginas, debidas a Venecia, y creo que me está subiendo la fiebre. Mañana llega Gina a hacerme una visitilla y no sé cómo la recibiré, pobrecita! A ver si me va a tener que cuidar ella a mí... Voy a descansar, gente! Ci vediamo!!!! Un baciooo!!!

Notte prima degli esami

2009-02-04T03:11:00.000-08:00

No, esto no es el título de una película italiana. Es la realidad que vivimos ahora mismo, en estos días gélidos de enero-febrero, y que dios sabe cuánto más van a durar. Nos hemos encerrado en casa para estudiar y hacer trabajos, o más bien, nos hemos encerrado para hacer ver que estudiamos y en realidad estamos viendo la tele, arreglando persianas del balcón, limpiando la casa o currándonos un gran manjar. Todo sea por no estudiar.

Ahora va en serio: he sacado mi primer 30/30!!!! (aquí las notas no van sobre 10, y para aprobar necesitas un 18/30). Tan sólo tuve que traducir un trabajo (gracias Raimon!) y pim pam! Pero los exámenes que se acechan no parecen tan fáciles ni tan transigentes con gente erasmus...

Hace un par de días nevó, cosa que ya empezamos a odiar, creo que después de la nevada post-navidad le hemos cogido fobia. Por suerte, no duró más que un día, la neve allí cuajada en las calles. Eso me permitirá ir a correr un poquito, que de paso es otra excusa para romper con el estudio.

Me han cambiado de proyecto! Por suerte del otro no había hecho casi nada. Dependíamos de una empresa que nos tenía que enviar unos residuos para poder trabajar con ellos en laboratorio, pero como no se hacen sentir, pues nada. Me han tenido que cambiar de proyecto porque ya estamos a mitad de curso y si no me espavilo... Pero el tema de esta vez me gusta más y lo veo más fácil: la aplicación de arcillas en fármacos. ¿Cómo? ¿Por qué? Pues bien, para no dañar tanto el sistema digestivo, ya que la arcilla retiene el contenido del fármaco y lo va soltando poquito a poquito, de forma que nuestra barriguita no reciba grandes dosis de medicamento de golpe, sino que se vaya diluyendo dentro de ella gradualmente. Me gusta porque tiene una aplicación que puede ayudar a mucha gente, para prevenir úlceras o para eliminar incompatibilidades con fármacos... :) Así que motivación total!

Propuestas de nuevo año: juntarme con más italianos de vez en cuando, ponerme en serio con el proyecto, intentar hacer deporte, ahorrar lo máximo que pueda para viajar.

Os dejo, gente, que me voy a estudiar "Corrosion and protection of metals"....
Besiños a tod@s!!!!

Año nuevo, vida nueva... visitas nuevas!

2009-01-19T09:26:00.001-08:00

Ya que mucha gente de la que lee éste blog no entiende el catalán, he decidido cambiar de idioma para que así puedan leerme más personas! Así también practicaré mi castellano, que me he dado cuenta que no lo uso muy bien... que si el ir-venir, el traer-llevar, el este-ése-aquél...

Después de unas vacaciones moviditas en casa, unos 15 días sin parar, de comidas familiares, reencuentros con amigos y esquiadas y otras aventuras, estoy de nuevo en Milán con la nieve como sorpresa y unas temperaturas gélidas, aunque no tanto como Anna (véase el blog de Anna que está en Chicago, el link aquí al lado).

Y además, ahora por fin puedo escribir más o menos normal. Quien me haya visto últimamente sabrá que 3 días antes de llegar a Milano me doblé la muñeca haciendo snow y he llevado medio brazo enyesado por una "simple contusión". Ayer, después de 2 semanas con el mamotreto clavado en mi zurda (sí sí, hay que ser gafe), todavía me duele la muñeca y no sé si tendré que volver al médico. En fin, que ahora toca estudiar y hacer trabajos, y ya me podéis imaginar con una mano escribiendo en el ordenador.

Por suerte, la llegada a Milán me fue bien, hubo muchos compañeros míos que ya desde sus respectivas ciudades les anulaban los vuelos, debido a la nieve. Nosotros aterrizamos sin problemas, aunque con un poco de retraso. Llegué de las primeras en la ciudad, y la primera noche la pasamos con Elena, Dani y Fra comiendo una pizza calentitos en casa. Las siguientes noches las pasábamos de reencuentro haciendo aperitivi o tomando una birra en un bar.

Además, al día siguiente de llegar yo, Kaste y yo tuvimos visita! Por su parte vinieron Carles y Joan, y por la mía, Anna y Vero, todos de la misma facultad, parecíamos una secta! Hicimos las míticas visitas por Milán, pero ésta vez con la nieve por doquier! Fueron unos buenos días de compañía y pasarlo bien, además estuvo bien como para empezar a aclimatarse otra vez a Milano sin dejar de estar con tu gente. El lunes, cuando Anna ya se había ido (jooooo!!!!) visitamos Torino y el martes los dejamos solitos para que se fueran al ya visto lago de Como. Tuvieron suerte del tiempo, porque aún y el frío que hacía, relucía un sol que parecía increíble!

Desde que se fueron las visitas nos hemos puesto todos las pilas. Además, se ha ido el sol, la nieve ya se funde y llega la lluvia, la niebla y el típico gris Milanés. Ambiente de estudio en casa! La verdad es que toca pero cuesta, pasar de una cosa a la otra... Será solo un mes, en fin! No nos podemos quejar de nada!!!!

Un beso a tod@s!!!!

NEU!!! NIEVE!!!! SNOW!!!!

2008-11-28T01:08:00.000-08:00

Ens hem despertat amb dos missatges dels nostres amics dient que estava nevant... la Blanca ha aixecat la persiana i.... Bon Dia!!!!

Anirem a classe per primera vegada mentre neva!!!!

Google maps!

2008-11-27T01:59:00.000-08:00

Voleu veure casa meva? Doncs aquí la teniu! I també podreu explorar la zona per on visc, i atenció: surto a córrer i tot! A falta de diners per un gimnàs, me'n vaig a córrer pels carrers!!!

http://maps.google.es/maps?f=q&hl=es&geocode=&q=viale+argonne,+1+milano&sll=45.468483,9.228451&sspn=0.007253,0.019312&g=viale+argonne,+1+milano&ie=UTF8&ll=45.468874,9.225404&spn=0.007253,0.019312&z=16&iwloc=addr&layer=c&cbll=45.468362,9.225475&panoid=uay3cbF3N5JMXRR9ABX8JQ&cbp=12,330.7312134401461,,0,5

La storia dalla mia giacca..... (stà nevicando in Milano!!!!)

2008-11-24T02:45:00.000-08:00

Aquesta nit ha estat la primera que ha nevat a Milano! Ha arribat abans del que és normal... però de moment la neu no qualla. Només algunes hores a la nit, però de bon matí ja torna a ser una ciutat gris, i sense rastre de la neu. Amb les xemeneies que treuen fum!

Us explicaré la història de la meva jaqueta.

Jo feia 4 dies que tenia una jaqueta nova, negra, de l'H&M, molt mona, l'havia trobat de casualitat, i estava allà esperant-me, dient-me "agafa'm , agafaaaa'm!!!". Va ser una bona compra.

Tot va començar en una festa a "la librería". És el pis dels sevillans, el Nacho i el Jose. S'anomena així perquè abans era una llibreria, però la propietària l'ha llogat com a apartament. Viuen en un aparador! Però tapat amb una cortineta queda molt xulo. Allà quan hi ha festa, s'hi ajunta molta gent... inclús gent que no has vist mai, d'altres nacionalitats, orígens, universitats...

A l'hora de marxar, prendre el radio-bus i anar a la discoteca, tot són presses. La Blanca va agafar les jaquetes de les dues i vam pujar al bus corrents. Fins al dia següent, a les 8 de la tarda, que anàvem al supermercat, no me'n vaig adonar. M'estava posant la jaqueta i anava dient: "Mira Blanca, cada dia m'agrada més aquesta jaqueta que m'he comprat... un moment, aquesta no és la meva jaqueta!!!!" I ella va esclatar a riure mentre jo quasi ploro!

Durant 2 setmanes vaig viure calamitats buscant la meva jaqueta. Ho vaig dir a tothom. Al viatge de Roma ningú en sabia res. En Jose no recordava ben bé qui era, però una noia, al final d'aquella nit, es va quedar buscant la seva jaqueta, i es va quedar la meva. Teníem una sospitosa, però no sabíem qui. Jo tenia la seva i ella la meva! PECCATO!!!

Vaig enviar missatges a tothom, oferint una recompensa, i no sortia. Tots pensàvem que algú me la volia fotre, i se l'havia quedat sense dir res, perquè era més nova, més maca... Vaig arribar a plorar per la meva jaqueta. Fins que dues setmanes després, estàvem en un aperitiu, i vaig conèixer 2 raggazze francese... parlant amb elles vaig descobrir que una amiga seva tenia la meva jaqueta! No m'ho podia creure. Li vaig dir "ti amo" a la noia que m'ho va dir, i la vaig convidar a el que volgués. Em va passar el número de telèfon de la noia, Aurelie, i el dia següent vam quedar per canviar-nos-la.

Sembla mentida, però he estat "fortunata". Havia passat més dies amb la jaqueta d'una altra, que amb la meva. Ja ni me'n recordava de com era. Ara està a quí, al meu armari, ben escalfadeta, mentre a fora fa un fred que cala els ossos. I per la nit, neva.

Trip to Rome

2008-11-18T02:38:00.000-08:00

Trobada de tots els erasmus d'itàlia a Roma. Invasió d'autocars, manada de gent als hostals cutres de Termini, festa en llaunes de sardines, visites "relámpago" als monuments... ROMA CAÒTICAAAA!!!!!

Sortida de Milan: qui ho ha dit que hi ha cues per entrar a una ciutat? A Milano hi ha cues per sortir!!!! I és que és una ciutat tant lletja que la gent se'n va el cap de setmana!

Arribada a Roma: després d'uns quants cops de cap de la gent (hi ha fotos) i de dues parades als nostres estimats Autogrill (gasolineres, ehem), arribem a un cartell amb el nom de "Roma"... a les 3 o 4 de la tarda, ja no ho recordo...

Hostal: l'autocar ens deixa a Termini, i anem a peu a un hostal anomenat "Acropolis", que feia mitja por, mig fàstic. Però estem d'Erasmus, i ens és igual. Té el terra del passadís com una carretera de rallys amb moqueta per sobre per dissimular, i la dutxa és com un mar d'onades que inunda el bany sencer. L'habitació té 6 llits individuals de molles, d'aquelles taaaan còmodes.

Tarda de divendres: no vam poder fer quasi res. Piazza Repubblica, Sta Maria degli Angeli...

Nit de divendres: autocar 40 km lluny de Roma, en un poblet, per dur-nos a sopar tots els de l'ESN Milano en 2 restaurants. Menjar típic, 2 plats de pasta (per què???) i músics tocant i acompanyant la serata... Després, tornada a Milano per anar a la discoteca... i tornar a l'hostal a peu... bffff....

Dissabte: aixecar-se aviat, intentar anar a una gimcana "caccia del tesoro" i veure que està mal organitzat, i decidir anar a donar voltes pel nostre compte. Amb això que comença a ploure, i semblava que faria bo! Ens vam salvaguardar en una església i després ja vam fer el camí mullant-nos. Colisseu, foro, etc... després vam agafar el metro fins a piazza Spagna, Fontana di Trevi, etc. i vam anar a dinar a prop de Circo Massimo. Més cap al tard ens vam deixar caure per Navona i el Pantheon. Al arribar a l'hostel no podia més, vaig dormir una horeta! Per la nit vam menjar un kebab (sí sí, menjars suculents que vam tenir, en general..) i altre cop sant tornem-hi a la discoteca!

Diumenge: aixecar-se aviat, anar al Vaticà. Pujar 500 i pico escales per veure la cúpola i la vista de la ciutat, aquest cop amb sol, des de dalt de tot. Vèiem la missa que es fa a fora, amb tota la gent com formiguetes aclamant el papa! visca, visca,.... Dinar paninos, pizzes, mc donald's... i ja hem de tornar a Milano!

Visita en un vist i no vist! I és que Roma és impossible de veure en 2 dies! Per sort, jo ja hi havia estat...

Non può essere!!!!

2008-11-12T10:04:00.000-08:00

Sembla mentida, però el temps acompanya. Entre setmana, fa dies grisos típics milanesos, plou, tothom està a casa... només fem alguna escapada en contra de la pluja, per a què no ens acabi tornant bojos. En canvi, arriba divendres-dissabte i fa bon dia! Ha estat així des de que vaig arribar, i que duri! Toquem fusta.

Sembla que va costar resumir 2 setmanes, però és que aquí el temps passa volant. Fa no res venia l'Albert a veure'm i ja torna la setmana que ve! Ha passat un mes? Increïble. Cada cop que em pregunten "i quant temps portes?" encara dic un mes, però en realitat ja en són 2.

Sembla, tot sembla... però és. Ara ja t'acostumes a la realitat, a que això és real. Et fas moltes preguntes que no t'havies fet mai. Estàs en un lloc com un altre, una ciutat que t'ha tocat (o l'has escollit, en certa manera) amb una gent que t'ha tocat, amb un tot, un "pack" de coses amb les que hauràs de conviure. És una mescla del que et toca amb el que tu tries, o potser és el que tu tries dins del que hi ha...

Quan paro a pensar, se m'escalfa el cap. Hi ha massa coses, potser, que no volen digerir-se, encara. I potser no voldran digerir-se fins que tot això no hagi acabat, i quan aquest moment arribi ho digeriré tot de cop i tindré mal de panxa. Aquí no es para ni un moment, amunt i avall, sempre hi ha coses a fer, a no fer, però el que és segur és que no t'avorreixes. El que vull dir amb això és que no dóna temps ni a trobar-se a faltar de la gent, d'allà on ve, de les coses amb les quals solia un viure...

Només em passa que quan faig una de les meves escapades de cap de setmana, sigui a sobre un tren, un autocar, miro per la finestra, i allà es dónen els únics moments en què em paro a pensar.

Visites i més visites...

2008-11-03T15:14:00.000-08:00

Aquests dies no he parat quieta. Com diu la Laura, des de la càmera web es poden apreciar les meves "ulleres erasmus". I és que no és de no dormir, sino de córrer tot el sant dia.

Us explicaré. Després del meu cap de setmana a la Toscana, vaig fer un altre cap de setmana a Rimini, amb la Cri, la meva companya de pis. Allà hi havia poca cosa a veure, ja que és un poble com ara Malgrat, per tant bastant mort a la tardor-hivern. Per tant, l'únic de bo que ens esperava era una festa amb barbecue, sangria i aigua de vàlencia (fetes per a mi, degut a que era la única espanyola, ehem, catalana). La festa era plena d'italians i anglesos, per tant vaig forçar el meu cap durant 2 dies sencers a pensar en altres idiomes no materns.

La següent setmana van començar les visites familiars: de dilluns a dijous van venir la Montse i el Ferran, i vam aprofitar per visitar Milan, el llac de Como amb barqueta i també vam acudir a un concert-mostra cultural que feien en un teatre de Milan, que va estar molt bé! Era gratuït, perquè es reivindicava tot aquest merder que ara passa amb el Berlusconi, que vol privatitzar-ho tot i anar retallant les subvencions públiques fins que no quedi res! Amb la súper guia de la Maria de la farmàcia, la meva mare sabia més coses de Milan que jo... Un dia també vam anar al Corso Buenos Aires a veure botigues i comprar el meu regal d'aniversari per la Cri. Em van dur tot un pack de coses des de Malgrat necessàries per sobreviure!!! Una jaqueta, gorros, guants, mitges, samarretes, etc... Ah, i també vam anar a la Triennale, un museu de diseny, a veure l'exposició fixa i una de sabates!

Tot seguit, el dijous mateix, era l'aniversari de la Cri, i arribava l'Albert! Després de classes d'italià vaig córrer cap a l'aeroport per anar-lo a buscar, i bé, em vaig equivocar, vaig baixar a la terminal petita, vaig haver d'agafar un altre bus que em deixava a la terminal bona (perquè estan separades 5 km!!!) i dins l'aeroport també em vaig perdre. Quins nervis!!! Les trobades sempre van bé, però! El divendres vam anar al pis de la Raquel i la Núria (alias "comuna", hi habiten 5 persones i 2 més que hi estàn de passada) a fer un aperitivo. També van apuntar-s'hi la Cri i el seu cosí Alberto, i tots junts vam fer unes crêpes de nutella i mermelada que van volar! Ara això de l'aperitivo ho hem exportat a les cases dels demés. Cadascú porta alguna cosa de menjar i de beure, i apa! El dissabte vam anar a Bergamo, trajecte durant el qual també ens vam perdre... vam agafar un tren equivocat (culpa de trenitalia, eh!!!) que anava a Venezia. Per nosaltres hi haguéssim anat, el problema era que ja havia quedat amb la meva amiga Silvia (la vaig conèixer a Dublin) a l'estació. Total, que vam anar de Milano a Brescia, i de Brescia fins a Bergamo. El doble del recorregut inicial! El dissabte per la nit vam sortir de festa com cal, a la mítica ja discoteca dels dissabtes, que és la Rolling Stone. Diumenge repòs i tranquil·litat, i vam acudir a un mercat que només es fa l'últim cap de setmana de cada mes als Navigli, als canals del sud de Milano. És un mercat de segona mà que hi dóna un encant particular. Per un moment semblava que estéssim a París, a més amb uns músics al carrer que ens vam trobar que tocaven jazz-indie tipo la pel·lícula de Chocolat. El dilluns matí, comiat...

I per fi, aquest divendres, la última visita prevista fins ara: el Ferran i la Susi, que van arribar en un dia de pluja. Vam trobar un dels pocs restaurants que encara són oberts a les 3 del migdia! Després vam fer la visita de rigor al Duomo i galeries, amb unes quantes gotetes, i després a veure el meu pis i el Blender (aperitivo davant de casa...). Vaig tornar a casa i no per descansar, sino per preparar-me per la festa de Halloween! A més, just el divendres venia la Blanca a instal·lar-se a casa (la meva nova companya de pis, perquè la Manuela se'n va) i tot va ser un estrés amunt i avall que n'hi havia per estirar-se dels cabells. Però t'ho prens bé i t'inventes una disfressa en 1 minut. Ens vam disfressar de "coinquiline" (companyes de pis).

Dissabte: aixeca't a l'hora que et dóni la gana, dutxa't i vés al centre on es troba la teva família. Dina molt bé en un restauranet del centre acollidor. Vés a cremar calories caminant per la ciutat, pel castello i tot lo típic. Passa pel carrer amb més botigues on sembla ser que tots els habitants s'hi concentren. Seu a la fi en un bar a prendre un macchiatto i desestressa't comprant-te unes botes a l'H&M. Quin dia 1 de novembre!!!! Estava tota la ciutat plena de gent... només el centre, és clar. Passaves per qualsevol altre carrer i era buit... Torna a casa, amb la intenció de descansar. Et truquen per anar al cine. Et dutxes corrents i hi vas. Tornes a casa amb la intenció de descansar. Et diuen d'anar a veure una peli a casa del cosi de la Cri i hi vas. Tornes a casa a les 2 de la nit.

Diumenge: aixeca't a les 8 per estar a stazione centrale a les 9. Recull el cotxe llogat i encén el tom-tom perquè et dugui a Como. No li facis cas un parell d'instruccions i ja ets perdut. Torna a redireccionar-te i arriba a Como. Vés a mirar una mica el llac i pren un cappuccino i un croissant que no estigui ple d'alguna melmelada o xocolata. Repren el cotxe i dóna la volta al llac. Al·lucina veïna. Vés parant al poble que vulguis. Són tots macos. Tira fotos i fes vídeos. Torna a flipar. Treu-te la jaqueta perquè per fi fa un sol espetarrant. Dina pasta i un bon filet davant el llac i les muntanyes nevades, quasi bé a Suïssa. Acaba de donar la volta al llac, i si no condueixes, fes una migdiada.

No es poden resumir 2 setmanes!!!! Em deixo un munt de coses... Moltes! I això que no dic el que he fet entre setmana... us atabalaria. Serà millor en una altra ocasió. Avui és dilluns i la setmana no ha fet més que començar... amb pluja, això sí.

Toscana: Firenze+Siena+Pisa

2008-10-15T02:41:00.000-07:00

Què dir-vos sobre aquest viatge! Per una part, les ciutats m'han agradat molt, però també els paisatges grocs i verds des de l'autocar. M'hagués agradat parar-me en algun poblet petitó i anar a descobrir nous racons. Però en els viatges organitzats, és el que té!

Firenze té el seu encant, el Duomo, el ponte Vecchio, el palazzo Pitti i els seus jardins, però pel meu gust està massa "turistificada". Massa llocs de souvenirs i de menjar barat per atraure la gent. Massa turistes que no deixen disfrutar tant la ciutat, però això no es pot controlar! Per altra banda s'hi nota un ambient més de poble que a una ciutat gran. Un erasmus allà tampoc estaria malament!

Ara bé, com Siena, no hi ha ni punt de comparació! Tot és més conservat, les botiguetes amb el seu encant, tots els carrerons vells, però no bruts, simplement no han afegit cap element que destruís la imatge que deuria tenir molts anys fa.

El turisme és més relaxat i no en masses, i el poble fa unes formes extranyes en els seus carrers, a part de pujades i baixades. El millor de tot va ser pujar a la torre de la Piazza del Campo a peu, i observar el paisatge de mitja tarda, quan el sol cau, de tot el poble i els voltants, absolutament verds. Que maco!!!!

I Pisa, és parada obligatòria. Has de passar dels venedors ambulants que t'agobien amb bolsos i collarets, per això. El poble en si no té res més que la torre, el batisteri i l'església. Però és impressionant, imaginar-se que tot això estava ja en peu fa segles i segles, quan encara no existien els gratacels, per la gent d'aquella època deuria ser com un monstre! Es veu que ho van construir a l'entrada de la ciutat per evitar guerres i espantar l'enemic, demostrant el poder i els diners per haver pogut construir tot allò. Una guia ens va explicar la història dels monuments i en concret de la torre de Pisa. En realitat els altres també estan una mica torts, però t'hi has de fixar. Va ser interessant!!! Tot seguit un home ens va tirar una foto des de la torre mentre nosaltres formàvem les lletres ESN, però com que som tants espanyols va sortir una ESÑ.

Bons records, poc dormir i també una mica de gresca i xerinola!!!!

I avui començaré el curset d'italià.... crec que ens ensenyaran l'abecedari i prou.

Oktoberfest München 08

2008-10-14T10:16:00.000-07:00

Heus aquí una bonica història que començà dissabte a la nit, justament a les 23 h. La gran organització segueix fent dels seus estralls. S'ha apuntat més gent del que es podia i en Saúl , la Maider i jo quasi ens quedem fora de l'autocar sense anar a l'Oktoberfest. Ja volia plorar, les cares de pena se' m donen bé.

El bus number 3 era ple d'aventures emocionants. No només per practicar les mil posicions en les què un pot dormir pitjor, sinó per la falta d'aire i escalfor excessiva que es respirava en l'ambient, si és que es podia. Vam ser "bocasecaman" per un dia, i ben orgullosos d'això, vam cantar-ne l'himne tota l'excursió. La Blanca era la suposada assassina en el joc, i ens van dir que calléssim perquè la gent volia dormir. Alla fine vam poder fer cops de cap. Al matí següent érem en un descampat de Munich entre d'altres autocars. Anem a fer el que ens agrada més: fer cua! De 8 a 10 a esperar a que obrissin les portes de la tenda ... Un cop allà (cal tenir en compte que érem 150 erasmus i un 80% espanyols) la gent va començar a cridar i a enfilar-se per sobre les taules. El que no sabíem era que aquella carpa era de les més "pijes" i efectivament no vam ser benvinguts. La primera birra i prou. Ja no ens van servir més i vam haver de canviar de tenda, sense lloc on seure. Què és això de beure 1 litre de rossa a les 10 del matí? Doncs no sé com ens van entrar les ganes i tot. Tantes hores d'espera que t'és igual l'hora que sigui.

A partir d'això, un ja perd el compte, així com la vergonya, i t'és igual si et taquen el jersei, és normal. Et pots menjar bretzels i salsitxes de mig metre. Si vols pots anar a rodar a la nòria, no fos cas que el cap no et roda prou. Si vas molt ubbriaco pots anar a estirar-te a la gespeta,
però vigilant que no et prenguin les sabates si t'adorms!

A les 19 del vespre ja no m'aguantava de peu. A les 21 vam tornar a l'infernal autobús i vam dormir perquè estàvem rebentats, no per la gran comoditat que oferia!!!!

Ara va de debò: m'ho he passat molt bé, ha estat genial!!! Sobretot amb la gran companyia amb la qual vam anar!!!! És un lloc que s'ha de veure, s'hi ha d'anar! ;)

Ben aviat l'excursió a la Toscana també al blog... ara no tinc temps, ho sento!!!!

La "movida" Milanesa

2008-10-02T03:44:00.001-07:00

Ciao a tutti!

Ja feia dies que no escrivia, perquè això és un casino! Com molta gent sabrà, Itàlia és un país reconegut pel seu "ajetreo". Fins que no hi ets i ho vius, no t'ho pots creure. Pels qui encara no ho sàpiguen, vegeu aquest vídeo .

Us explicaré què cal fer per passar la teva primera setmana a Milano:

1. Vés a la oficina de relacions internacionals de la teva uni, on podràs fer cua per agafar un ticket de "su turno" i finalment veure una persona que et dirà: per matricular-te hem de quedar en un dia i una hora. Et va bé la setmana que ve? Llavors hi vas a aquella cita i et dónen tota la informació que pel fet d'haver viscut ja una setmana allà, hauries de saber. A més, et dona paperassa a omplir que l'hauràs de tornar firmada per professors de cada assignatura, un altre dia, al mateix lloc, tornant a fer cua per agafar ticket pel teu torn.

2. Vés a fer-te el codice fiscale a les 9 del matí, fes cua per agafar un ticket, porta ja una fotocòpia del DNI, i espera. Potser al cap de 3 hores et toca el teu torn, quan ja estan a punt de tancar, i ves amb compte que no te'l generin malament! (el codice fiscale és una combinació de números i lletres que cal fer-se, és com una identificació per a no-residents) si te'l fan malament ho descobriràs quan vagis al banc a obrir-te un compte corrent.

3. Vés a alguna estació de metro on es pugui fer l'abonament per a estudiant, porta una foto de carnet + el codice fiscale i omple un paper mentre fas cua amb un ticket. Pot ser que més tard la cua es desfaci i es reorganitzi en tres cues, de les quals no saps a quina t'has de posar. Ja et cridaran pel número. Vigila que ningú se't coli. Després, espera 15 dies i mentrestant et coles al bus, com tothom.

4. Vés a algun banc on poder obrir-te un compte sigui fàcil i admès per a no-residents. Allà potser descobreixes que el teu codice fiscale està mal generat. Ja saps on has de tornar. Mentrestant, treu diners del caixer amb recàrrec de 2,50€ i límit de diners nosesapquin, depèn de cada caixer, no només del teu banc.

5. Vés el primer dia de classe a barallar-te amb els que seran els teus nous companys per decidir com i quan canviar l'hora de classe perquè a tothom se li solapa. Votació i la majoria guanya. No hi ha res segur. Els horaris que pengen a internet poden acabar sent tota una altra cosa. Per anar de classe a classe, potser has d'agafar un bus i canviar d'edifici, com a 1 km de distància l'un de l'altre.

I això no és tot, aviat descobrirem més mogudes. Per sort, no he hagut de buscar pis, però us puc dir que déu n'hi do. Imagineu-vos tot això afegint el tema búsqueda de pis... és un poti poti que mareja a qualsevol. Us podeu imaginar per què necessitem sortir per les nits a divertir-nos una mica!!!!

Bé, a part de tota aquesta introducció, us he de dir que des d'avui ja tinc projecte!!!! Estaré al laboratori, però també de tant en tant haurem d'anar a una fàbrica per recollir mostres. El tema és del reciclatge de l'alumini per a materials ceràmics, i com minimitzar la contaminació que això pogués produir. Sembla interessant, i estaré amb uns becaris del laboratori a part del meu tutor! Potser dura tot l'any, però ja m'està bé. Aquí és difícil trobar projecte per mig any, i a més si saben que t'hi estàs tot l'any, se n'aprofitaran!!!!

Ja us aniré informant de més coses! Per cert, torno el dia 22 de desembre, fum fum fum!!!!

La città rossa

2008-10-01T09:58:00.001-07:00

Me n'he adonat que a través de les meves fotos, Milano és una ciutat vermella. O potser perquè són els detalls que capten més l'atenció, les coses més genuïnes, potser...

Fotos festa -- Welcome Party ESN

2008-09-27T00:42:00.001-07:00

Us presento alguns dels que vàrem ser a la festa!!!!

El Caste, l'Iñigo de Bilbao, l'Àlex de BCN, la Cristina de Madrid i el Jesús de Cartagena.
Amb els Sevillans Nacho i Jose, la Blanca de Vigo i la Niccoletta, ànima de l'ESN
Amb els xilens!
Amb Raquel, Manu i Cristina a l'aperitivo.

Welcome day

2008-09-26T01:38:00.000-07:00

Bon dia pel matí! M'acabo d'aixecar a marxes forçades, perquè ahir vam sortir de festa. Sí, la primera festa! Després de dos dies tancada a casa, sola, desemparada, però recuperant forces i millorant aquest refredat que tinc, vaig poder a la fi presenciar la primera festa que l'associació erasmus ESN ens organitzava. Però primer de tot, deixeu-me dir que vaig tenir una odissea pel matí per anar a l'IKEA al matí per comprar coses necessàries per no passar fred al llit. Vaig haver d'anar a la quinta forca amb tren, metro i busos, i després caminant! Preguntant s'arriba al lloc, però déu méu! Per sort tot va sortir bé.

Per la tarda, a les 17.45, teníem la xerrada de benvinguda de part dels de l'ESN, a una aula de la facultat d'arquitectura. Allà ens van informar de tot el que organitzen: viatges i festes, bàsicament. De moment tenim cita per l'Oktoberfest el cap de setmana que ve, si queden places (ara m'hi inscriuré). Tot seguit ens van donar una carpeta amb un dossier i au! Falta gent cap a l'aperitivo. No cal dir que de les 150 persones que érem allà, la meitat érem espenyols, i l'altra meitat, portuguesos o brasilenys. Hi ha molt poquet d'altres països: alemanys, austríacs, turcs, israelís, i finlandesos, pel moment. Però estem farts de tant spanish! L'aperitivo consisteix en un bar de copes on tenen barres amb plats plens de menjar, rollo self service, i tu t'agafes un platet, forquilleta i tovalló i et serveixes, només has de pagar una beguda a 5€, sigui el que sigui: des de coca-cola a una caipirosca de fragola. La veritat és que així un pot sopar per un mòdic preu i començar la festa. El bar estava a rebentar, i va ser un bon lloc per començar a conèixer gent. Cal dir que la gran majoria encara no tenen pis, estan en albergs o cases d'amics desesperats per trobar alguna cosa. I pensar que jo també podria estar en aquesta situació... en el fons he tingut sort! La cosa està molt xunga ara per trobar pis.

Després d'això, ens esperava una festa en una discoteca a partir de les 11. Però si eren les 8!!!! Vaig passar per casa a canviar-me de roba i per fi vaig conèixer la Manuela, la meva companya de pis, que tot just havia arribat feia un quart d'horeta. Sembla simpatica la noia! De moment m'ha entrat bé, que és l'important. A les 11:30 h vam tornar cap al punt de trobada, davant mateix del bar on l'aperitivo, perquè havien encarregat un "Radio Bus". Es veu que només a Milano, si ets un grup de 15 persones mínim, i vols sortir de festa, truques a un telèfon i encarregues un bus. Pagues 2 euros per cap i et porta on vulguis!!!! Em vaig quedar flipant!!!! És un bon invent, l'haurien de patentar a Barcelona! Això sí, per tornar, t'espaviles, i aquí el metro obre a les 6.

Un cop arribats a lloc, primer vam estar una estona a fora, xerrant amb gent i coneixent-ne encara de nova. Havíem d'entrar a la discoteca abans de la 1 per obtenir el 2X1, i vam haver de patir. Ni que fos un concert de Bruce Springsteen! Allà la gent no fa cua, fa bulto. I reps emputxades d'on sigui. Fins i tot a dintre, per demanar una copa, és impossible. I quan arribes a la caixa et trobes una noia borde. Però has d'intentar passar d'aquesta gent. Allà on hagis de fer cua, vigila no se't colin (al lavabo, per agafar un taxi) perquè tampoc tindràn remordiments. Si poden, se't colaran, i de la manera menys dissimulada possible. La festa va anar bé, però la Blanca (de Vigo) i jo teníem gana i vam sortir a fora a fer un panino. Mare meva que bo!!!! Després d'allò ja érem uns quants a fora i vam decidir agafar taxis per tornar, per sort hi ha molta gent que viu aquí a prop de piazzale Susa. Em pensava que el taxi era el triple de car que a Barcelona, almenys això m'havien dit, i em feia una mica de por, però finalment va resultar bé de preu, molt semblant a aquí.

En conclusió, la party de conya, i ara tinc una mica de pressa perquè he quedat amb el meu tutor per triar les assignatures. Al pròxim post penjaré les fotos de la festa! Un petonet a tothom!!!!!

Sono arrivata!

2008-09-23T10:42:00.000-07:00

Buona sera gent!!!!

Ja he passat el meu primer dia a Milà. Es podria dir que estic rebentada, o proprio stanca. He aconseguit dormir 3 hores de les 4 que m'havia proposat (i això que duia els 3 últims dies dormint-ne 5 com a molt). I és que tenia un nus a l'estómac que no em podia adormir, per molt cansada que estigués. A les 3:30 de la matinada ja m'havia aixecat de cop per dirigir-nos a l'aeroport. Allà tot ha anat bé, inclús millor del que m'esperava: no m'han cobrat recàrreg per 3 kg de més que duia, ja que el vol anava tant buit que podria haver portat 30 kg i tampoc hagués passat res. Una noieta amb una motxilla gegant i un portàtil enmig d'homes de negocis en un vol de les 6:15 h cap a MXP, Milano Malpensa. Hem vist sortir el sol des de l'avió (com he pogut, ja que m'ha tocat passadís, encara no entenc per què, perquè hi havia mil files sense CAP seient, us ho juro, mai he vist un avió tant buit, hi havia més tripulació que passatgers!). Un cop a l'aeroport, m'he passat quasi 2 hores esperant en Caste. La maleta ha arribat sencereta. A les arribades només es veia gent de negocis, vols majoritàriament procedents d'Alemanya i altres punts d'Itàlia. Pocs guiris. La gent molt pija, i molt arreglada. Doncs jo allà en plan guarro menjant un entrepà de serrano fet de casona. El Caste ha arribat i hem agafat l'ofertón de 3 bitllets de bus per 15 euros. Aquest bus ens ha dut en quasi una hora a l'Stazione Centrale, i d'allà ens hem hagut de buscar la vida (sembla una gimcana) per a comprar el que vindria a ser la T-10 d'aquí. Amb les maletes amunt i avall hem recorregut l'estació per fora les obres per poder accedir a l'altra banda. Només baixar del bus ja et trobes uns amb uns carritos que "s'ofereixen amablement" per dur-te les maletes a l'estació de trens i de pas fotre't una sablada. Ens hem comprat la T-10 a l'edicola (quiosc) de l'estació i hem anat a buscar per una banda el bus que havia de prendre el Caste i per l'altra el tram que havia d'agafar jo. Allà ens hem dit un "fins aviat" i hem dividit els nostres camins. He hagut d'agafar 2 trams, i no vegis amb la maleta, no hi havia qui pugés els 3 graonets d'aquell trasto de fusta! Són antics però monos els tramvies. I els busos, la majoria són d'aquells "trolebús", allò que t'ensenyen a l'autoescola però no n'has vist mai cap. Doncs sí. Ells n'hi diuen l'elettrico, per això. El paisatge de Milano al principi és molt gris i tètric, bastant industrial per les afores, però a mesura que entres t'hi vas trobant carrers més monos i verd.
Quan he arribat a la parada de tram, l'Alessandra, amiga de la meva companya de pis, m'estava esperant allà, per acompanyar-me i donar-me les claus. El barri és xulo, es veu tranquil i verd, amb casones mones. La porta de l'entrada del pis és de fusta massissa, molt curiosa. I el pis és petit però alhora ample i espaiós, amb el sostre alt, i les rajoles precioses! Això sí, a l'habitació se li haurà de donar un toc personal, perquè si no... L'Alessandra m'ha acompanyat al supermercat a fer la primera compra. Després m'ha deixat perquè m'acomodés, i tot seguit he trucat a en Kiki, que ja sabia que corria per terres Milaneses amb els seus amics de l'Erasmus! Com que ja els quedava poc per arribar de Pavia a Milano, m'he afanyat per desar la maleta i dutxar-me, i anar a trobar-los! Ens hem trobat al Metro i allà hem emprès la típica ruta turística: piazza Duomo, galeries Vittorio Emmanuelle, Castello Sforzesco i Parco Sempione (on he degustat la primera Moretti a la gespeta) i Basilica di Sant'Ambrogio. Després de la grata companyia (una gent molt maca), me n'he tornat cap al pis. He hagut de parar a una ferreteria per compar-me uns adaptadors per als endolls, per això no m'he pogut connectar abans. I a més estic robant la connexió d'algun veí (que parlant de veins, n'hi ha uns que estan muntant una festa amb la música a tot drap).

Que extrany, la meva companya d'habitació no arriba. Seguiré esperant-la, per almenys dir-li hola! Però potser m'adormo en l'intent. Demà m'espera un dia molt dur!

Fins ben aviat gent!
Ah, pels qui vulguin escriure o enviar alguna postal, la meva nova adreça és:

Viale Argonne 3, 5º
20133 Milano

Records i petons i abraçades!

Primperasmus solución

2008-09-14T05:01:00.001-07:00

Lea todo el prospecto detenidamente antes de empezar a tomar PRIMPERASMUS Solución.
Conserve este prospecto. Puede tener que volver a leerlo en algún momento de desesperación o frustración, por ejemplo después de estar 5 meses seguidos comiendo pasta y morirse por una botifarra de pagès goita tu!

Si tiene alguna duda, consulte a su amigo o confidente, miembro por supuesto de LaSecta S.L. (sobretodo no consulte con italianos, y menos si son del sur).

Este medicamento se le ha recetado a Vd. personalmente y no debe darlo a otras personas. Puede perjudicarles, aun cuando sus síntomas sean los mismos que los suyos (intoxicación gastrointestinal por pasta ripiena di funghi es desgraciadamente lo más frecuente).

[...]

Abans de prendre PRIMPERASMUS Solució Vd. hauria de saber que:

En el pot petit hi ha la bona confitura
El més calent està a l'aigüera
Si Vd. vol estar ben servit, faci's Vd. mateix el llit
Qui canta, els seus mals espanta
Qui menja sopes, se les sap totes

[...]

Gràcies per la nit d'ahir, xatos.

10 giorni per 10 mesi

2008-09-13T11:42:00.001-07:00

L'estiu ha passat ràpid. Semblava que tot apuntava cap a la data indicada, 23 de setembre. I tot anava enfocat cap a allò. Ja ho faré, ja ho faré... els últims 15 dies que he passat m'han servit per fer-me el passaport, el carnet d'alberguista, el carnet d'estudiant internacional (no se sap mai els descomptes que et pot oferir), la targeta sanitària europea... paperassa variada. Però també m'han servit per adonar-me'n que ja queda no res, que m'entra un no sé què a la panxa, i que estic insegura, nerviosa. Que no sé com afrontar-ho ara mateix, tot això. Miro l'habitació de casa meva i penso que aquest llit estarà molt fred tant de temps. Que l'escritori no veurà moviment. Tampoc l'ha vist gaire en aquests 5 anys que duc a Barcelona, però si fa no fa, feia alguna visiteta espontànea a saludar-los i donar-los un xic de vida. Aquests dies han servit per triar bé la gent de qui vols acomiadar-te de veritat. No m'he dedicat a anar un per un a dir adéu, perquè em fa mandra, perquè hi ha molta gent, perquè no sabria com organitzar-ho, perquè no vull posar-me trista, perquè no vull reconèixer la realitat que se m'aproxima. Avui queden 10 dies per aquest esperat dia. Deu dies per deu mesos fora. Campi qui pugui!